GEL ARDENT

La meva ànima, un iceberg de foc amable;

el meu cor, el cercador d'un cos gentil;

les meves paraules, un fibló fugaç de tendresa

en la pell dels qui vull estimar;

tot jo als ulls del món odiat aire visible,

llum invisible als ulls dels pocs que vull.

LAURA

Així com l'arrel dels meus cants, regada per la teva essència,

creix abraçant la terra nodridora

així els teus rajos acaricien el congelat ànim nostre

quan ens sentim petits,

quan la tristor és boira xafogosa i afamada dins l'ànima,

quan el desafecte amenaça amb matar el nostre bé,

el nostre amor,

el nostre somriure,

la nostra acolorida mirada on s'hi traspua la vida.

OMBRA ARRELADA.

Ombra arrelada que tenalla l'ocell del meu glatir,

absència llarga d'espasmes en la nit

i sospirs enfonsats en la teva boca,

sempre roja com la sang del foc,

bevedora de somnis i anhels

que dies de sol a l'ànima forjaren,

de ferro i dolçor,

de cremor i ruixat d'aigua de mel,

de plenitud d'estels i herba sedosa.

Nit de llàgrimes,

jardí verinós que esgarrifa apunyalant el cor que es fon,

melangiós de vermelles paraules i sines d'espígol i mantega,

del teu triangle de seda i sucre,

de cos amatent i onejant,

mar que ennuega el meu delit,

bosc de branques d'aigua invisible,

espessor groga i negra de fils tendres,

de carícies de blau cel i roig amarg,

esclat d'amor i passió irisada.

Negra olor de solitud emplenada dels teus ulls,

on s'hi posa el record de dies de naixença,

de nits cavalcant de petita mort en petita mort,

de bes que enfonsava la seva por en la meva valentia,

de petons celestes d'huracà fermat per la nostra cambra,

on la vida foragitava els adéus finals

dels nostres dies amb cossos no tan bells.

Adéu ara dic al teu llavi amarat de vivències roges i blaves,

a la teva fibra que atorgava cels i paisatges de fantasia.

Comiat amarg i etern,

fins que la sort o la mort no vulguin beneir-nos,

niarà dins del meu cor,

per sempre afamat de les teves glòries i benaurances.

 21/2/2013

LLÀGRIMA TRENCADA.

Llàgrima trencada voldria que portés el dia,

bàlsam per la cuïssor de la ferèstega mort

que neix quan la teva imatge torna a mi,

segura, aliena, ruixada de lluissor,

de vermell afelpat als llavis,

de mirada alquímica i borrosa.

Les mans acaronaven la seda que t'enguantava,

i jo, envejós d'aquells fils verds,

m'enduia el caliu de la teva pell en la distància.

Onejaven cabells com aigua embravida,

i escollia imaginar repós damunt suau sina tendra.

M'eixoplugava de l'amor que traspuaves

com sol inert que mata i dona vida,

inconscient, indiferent, mancat de propòsit,

fi i inici d'ell i el que l'envolta,

en distraccions de cadenes de paraules,

de fotos veloces en llençols grans o petits.

Altaveu de la teva beldat eren les altres,

rostres regal de la natura,

els seus somriures de regust oriental i caucàsic,

llatí i nadiu de la nova terra,

finestres que rodolaven curulles de color

dins d'ametlles encerclades de negre i blau.

I la teva maldat, i la teva bondat,

i el terreny a dues milles d'una i de l'altra,

tot refulgia en els meus sentits,

vessats com aigua desbordada pel món que jo travessava.

A les nits hi havia ruixats,

i brisa i vent i aigua i foc

i també terra ferma,

sota el mar de la meva il·lusió.

Et vaig cercar com aventurer que s'atansa al miratge del tresor,

que s'esfondra sota pluges de sagetes

forjades de rebuig i negació.

A milers, els cops del seu sílex malvat i indiferent,

i a mans de dos dígits,

la seva fosca i rodona negror,

que queia com medecina en dies desesperats,

joves, més vells,

aferrats a la por i a la innocència i al descontent i a l'alegria.

Difuminada, anorreada, negada voldria la teva estampa,

esquinçat plorar a les nits cansades.

Paisatge que vaig solcar de lluny un cop o dos,

embelleixes les jornades d'altri, potser,

o sola segueixes escapçant hores amb la teva alegria,

la teva vermellor, o tal vegada la teva mort a l'ànima,

de la que encara no has despertat.

Dia arribarà que seràs fulla trinxada pel meu avenir sortós,

rierol del passat jovenívol,

rosa cremada i desfeta

sota la meva passa per fi ferma, joiosa i feliç.

SORTIM ARA QUE LA NIT...

Sortim ara que la nit ha deixat d'anar a quatre grapes

i enfonsem-nos en l'albor que la rep

quan es recolza amb bastons de rosada,

i que l'amor tenyeixi el viatge

de groc, blau i roig,

de llibertat i ginebra,

d'alegria i d'inconsciència.

Escalarem murs de cançons i melangia amargues,

envoltats d'ulls petitíssims de foc que salpiquen la volta damunt nostre.

Conversarem amb paraules saboroses, invisibles i pintades de joia,

mentre la raça que ens defineix consumeix l'espelma de la vida,

assolada de tragèdies i miracles

en terres de colors diferents al nostre,

i secretem vitalitat, traspassant-la a eols i ondines,

quan a la platja estiuenca els nostres dos cossos

explorin racons de pell sempre nova i antiga a l'hora.

Traduiré el vapor de la teva mirada en vocable ardent i misteriós,

i cavalcarem esgotant les hores,

jo enjogassat per les pessigolles de la teva joventut,

tu joiosa en la seguretat de la meva abraçada pregona.

Desmantelarem mentides, pujant a estrades ornades de veritat,

dels qui es posen màscares de bondat,

i farem aquosa la seva ànima falaç,

els habitants insensibles a l'alè alié,

els que tenen estreta i baixa l'alçada de la seva honestedat,

i els que tenen franquesa amb nom de deu que mira al passat i el present,

com moneda enganyosa de creus de paper i cares fingides.

I els direm: l'amor és no res si no li doneu la mà del sentiment,

el sexe una buida despulla amb regust caduc,

l'alcohol l'ofec que destrueix el mirall on hi veieu,

en l'hora més privada, la petitor del vostre existir,

tots de cap a peus estàtues desmemoriades,

volgudament encegades al vostre metall ferèstec i oxidat,

al vostre cor de marbre endimoniat.

Tu i jo, segurs de la nostra alçada,

trespassarem bondat en els nostres besos,

vida lluminosa que conjura finals,

acontentats pel nostre acte quotidià

que dóna eixopluc als pobres de butxaca

i als qui contemplen efímeres caigudes

als espadats de les seves ànimes,

orfes ja de somnis dolços i vigilies tranquil·les.

I el dia del sol, en la tarda llòbrega d'hivern,

donarem esperança i nous anhels

a qui ens ho demani sense dir-ho

des del extrem del fil telefònic,

asseguts en cambres on els companys d'esperit

llencen també paraules de bàlsam,

caramels per l'amargor de la vida.

20/2/2013

NADAL 2012

NADAL 2012.

Sucre color de neu, espolvorejat damunt camins antics de joguina,

camins i planes emmolsegades, rius d'argent fingit,

llars imaginades on l'infant jau escalfat per alès feréstecs,

pastorets bondadosos i savis de tres colors,

la fira als ulls del nen és una ciutat immensa als peus de la colossal estructura antiga.
Ara l'adult, decebut per la petitor del que antuvi era tot un món,

somriu, recordant com per l'ànima menuda que ell va ser,

tot era un univers càlid en època de glaçades i vents esquerps.

S'endú a casa un recordatori dels temps ja vessats,

camina sol per les pedres d'eres més senzilles,

i s'embolcalla del so de les nadales que s'aboquen per tota la urb,

es deixa amarar de les llums que basteixen els dies de festa freda,

mentre recorda amors que no van poder ser mai,

amics allunyats per la vida,

alegries que llibres vermells i verds regalaven al seu cor,

quan era jove, quan era menys savi, quan era més feliç.

La nostàlgia l'acarona aquests dies,

la de tardes i vespres i potser matins arraulit davant l'aparell catòdic.

Tardes de malaltia, de convalescències guaridores i tranquil·les,

de jocs amb les edats repetides,

de celebracions d'aniversaris, de felicitat ara ja esvaïda.

Com en cascada agredolça,

recorda amors escapçats, amors incomplerts,

paraules ferotges i sent la temptació d'un perdó fugaç.

L'amiga de l'ànima, anònima en terra britànica,

ignora que, al so de cançons del mestre,

l'amic antic edifica la seva imatge etèria.

Potser un dia els seus ulls més cansats esguardaran de nou els seus,

també més exhaustos,

esmicolant el guix cruel de les hores passades.

A casa, rebut per una cambra solitària,

els seus ulls realitzen un miracle i fan viure l'adormit negre sobre blanc

de plecs farcits de paraules, esmicolant minuts, devorant hores,

en soledat, a la cambra on hi ha recollit un grapat de passat.

Passarà festes en companyia de la seva ombra,

emmirallat només per biblioteques íntimes de paper i ficcions virtuals.

Una embranzida li fa donar forma imperfecta als fills del seu pensament,

pensa en les congregacions mensuals on amb riures i alegria,

homes i dones bons, en la seva majoria,

aboquen pensades sobre arts escrites i li donen la mà.

Alguns li van clavar una astella al tombant de l'any passat,

i potser la ferida s'eixamplarà o s'empetitirà enguany. Pocs dies resten per saber-ho.

Dos anys compartint dinars, partits de paraules,

mil parlaments telefònics amb la que té nom vegetal i virginal,

alguna decepció amb nom de neboda,

i una estada fugaç en terres deprimides com la nostra.

I mentrestant, gairebé sempre en la distància, el llorer,

el nom de la santa, el comediant,

el traïdor com ell de paraules traspassades, la saviesa mateixa i la de nom de deessa

apuntalen el seu cor sense saber-ho, fent-lo més fort, més alegre, més resistent.

Demà tomba el seu any particular,

i el Nadal ja a tocar li fa una promesa de penes

i, tal vegada, alguna alegria.

L'esperança no defalleix
i a la maldat passada i present dessitja inferns perpetus de sofre i àcid.

L'avui es mostra incert.

A tots els lletraferits i als amics passats i presents.

Bon Nadal 2012,

que demà el món s'acaba!!!!

20/12/2012

Dublin

Entra a l’aeroport amb un neguit fi passejant-li per l’ànima. Quinze anys, quinze, des que va travessar l’asèpsia fredosa de terminals, punts de control, check-ins rera check-ins, botigues duty free i bars i restaurants de plàstic. Tot ha canviat, segurament, però no tant com perquè la seva memòria no pugui establir comparances. Porta una bossa verda, una cartera de mà, i l'expectativa d'unes coneixences que espera siguin agradoses. Quatre anys enrera, cinc, o més potser, ha conegut gent bona i dolenta, personalitats llefiscoses, xulesques, pacients, pesaroses amb la seva xerrameca buida i ha fet un amic que ja és de l’ànima i al que troba a faltar. Enveja la seva vida, la de l’amic actor que ha triomfat amb sana mesura, conservant la intimitat i fent vida i mantenint dona i filla gràcies als honoraris que rep per l'exercici de la seva professió. "És el millor del món, quasi'n dena, Jordi". Fa por, a voltes, ser actor, o preparar-se per ser-ho, tant i més i tot que l'aventura de dos dies que fa ja dos mesos quasi bé va decidir-se que emprendria ara, a mig setembre. Recloure’s en la seva cambra no ha estat mai el seu modus de vida. Qui sap quines personalitats se li faran presents d’aquí uns minuts o hores.

Arriba al primer punt i, en arribar a l’aparell detector de metalls li fan treure monedes, el cinturó, una part de la seva intimitat. Res indigne, però una llauna. El nou ordre mundial, ara ja arribant al deceni d’existència, con qui diu, ho exigeix. No du mòbil, és un lliga’m esclavitzador. On va no el necessita, segurament. Passa el control, camina i camina fins la porta de sortida, franquejant un últim punt de control. Comença a mirar pels bancs plens majoritàriament d'ètnies no europees. Res sembla indicar que hagi arribat la gent que no coneix. S'adona que ho ha deixat tot en mans de la confiança de reconèixe'ls, tot i que no en coneix les cares, només d’un parell de les noies. S’asseu, s’aixeca, volta, mira el rellotge. Els bancs es van omplint de gent, l’hora de partida s’acosta, la gent es posa a la cua, ell s’està a un costat, buscant una i altra vegada les dues cares que li serviran d’indicador de l’arribada dels lletraferits. Els minuts passen, passen, passen, la gent arriba, arriba, arriba. S’haurà equivocat de dia? El neguit s’eixampla en veure que ningú fa acte de presència. I aleshores veu la cara de l’Anna, envoltada de vuit persones més. "Em sembla que és aquest", diu una de les noies. "Sí, sóc jo". Es presenta, es presenten. Pere, Maria, Mercè, Anna, Sara, Juan Carlos, Rosa Maria, Manuel, Montse. Molts noms, moltes cares. Hi haurà temps per familiaritzar-s’hi a base d'interpel·lacions dels uns i dels altres. De tant en tant haurà de preguntar.

I llavors entren a l'avió, s'enxoven en un vol de low-cost. Els del costat semblen ser parella. Ell és un bromista nat, pel que es veu. Les converses flueixen, flueixen. I les bromes per passar l’estona amb una grandaria de tres hores. Un mes i mig sense ploure i ensopeguen una tempesta salvatge. La torre de control no dóna sortida. Més temps per anar fent-se amb ells i elles.

I el vol per fi s’enlaira i fan cap a Dublin, la pàtria de Joyce, de Wilde, dels grans, que el van acompanyar en els dies ja llunyans dels estudis a la facultat. Ha passat un estiu avorrit i ell, tan curiós, ha decidit no mirar-se massa coses de la història de la ciutat. Tot plegat, seran dos dies, no hi haurà temps. Serà un tast, si li agrada ja hi haurà temps d'anar-hi amb més calma. Potser. Només sap que hi ha el llibre de Kells, estatues de la Molly Malone, de Joyce, que la ciutat segurament serà una urb potser tan salvatge com Barcelona.

I s’equivoca. El taxista fa honor a l’hospitalitat irlandesa. La compleix amb escreix. Sí, s’ha equivocat. Tot i ser molt de nit, comprova el que el bon home que els du a l’hotel reitera 80 vegades. Dublin és una ciutat petita, minúscula. Allà hi ha el Parlament Britànic, amb finestres tapiades perquè els irlandesos no el fessin a miques en temps pretèrit. Els carrers són, al centre, d'una sola direcció. S'ha de donar voltes per anar en línia recta, paradoxalment. Hi haurà un partit de futbol gaèlic el diumenge. Caram amb l'amabilitat irlandesa. La Maria dirà: "els anglesos, amb aquella cara de constipats", de restrenyits, suposo que voldria afegir, són uns antipàtics. Diumenge s’haurà adonat que el tracte dispensat als turistes és tan calent com el temps és fred. Hi haurà plujes, plojims, calabobos, xiri-miris, aigua fineta que no els deixarà en dos dies. Ara el paraigues, ara no. La Rosa Maria en compartirà un amb ell, el gegant del pi, un de blau comprat a Nova York. Són gent viatjera, els envejo. Islàndia, Roma, Uzbekistán, Egipte. Ell també ha estat a Egipte. A l'hotel els rep en Josep Maria, de parla marcadament gironina, i l'endemà coneix la Neus i la Marta, d’accent també gironí. Viu a Badalona, ha estudiat farmacèutica i ell li endevina que ha estat a Egipte pel collaret amb el seu nom en egipci. Un any enrera ell també hi va estar, a Egipte, amb gent també desconeguda, que a hores d’ara ha seguit la seva vida. Probablement no els tornarà a veure. Però la companyia d'ara li va revelant esperits amb els que l’uneix l'amor als llibres, la cultura, la vida. Tots treballen, l’una és bibliotecària, l’altre professora de música, l'altre d'història de l'art i de literatura. Un altre fa mòduls, el Pere viatja a l’estranger per qüestions de feina. Comparteix habitació amb ell i durant uns tres quarts d’hora l'impedeix d'agafar el son amb els seus roncs, lleugers, però roncs al cap i a la fi. Va fer mal fet, de no agafar els somnífers. Té el son pesat però a Egipte no va necessitar ajuda per adormir-se cada nit i encarar els dies amb energia. Avui no està prou cansat, demà la caminata serà important, o això li sembla al Pere. Millor, la segona nit dormirà pla.

L’esmorzar de l’hotel és o bé monstruosament anglès, tot i estar a Irlanda, o continental. S’atipa de torrades, cereals, croasants. Acaben i tots comencen el peregrinatge al centre de la ciutat. Les converses s'inicien animadament. Molts d'ells ja es coneixien, quasi bé que és l’únic que no en sabia res de ningú. I passen pel davant d’una llibreria. S’hi atura, però el grup va avançant. Ja hi haurà temps per entrar-hi. O potser no. “Espero que entrem en una llibreria”, diu. Són un grup de lletraferits, con poden no entrar en una llibreria? A l’aeroport la Rosa Maria li va dir que sí, que hi entrarien. Els tres viatgers que van arribar en un altre vol van poder gaudir de la ciutat al seu aire i entrar, ells sí, en una llibreria. Tres persones fan de passejar lleuger. Tretze fan que la caravana s’aturi potser més del necessari. I visiten la casa de Wilde, la seva estàtua, el Trinity College amb el seu Llibre de Kells i la “Long Room”, amb llibres que d’un moment a l’altre s’esfondraran fets a miques, de tant vells i poc protegits com estan.

La gent comença a estar cansada. És hora de dinar. Són a Irlanda i entren en un italià. Per matar-nos a tots, ha, ha! Demana una pizza i formatge amb xampinyons. Serveixen aigua amb una rodanxa de llimona, característica dels restaurants d’allà, siguin italians o irlandesos. A la nit soparan en un bar molt chic, o això diu el seu nom, amb la música cada cop més alta. Un d’irlandès, de pura cepa, i l’aigua també està allimonada.

Es parla de viatges i al seu costat comencen a parlar de la mort. Luctuosos. N’hi ha que estan con una mica obsessionats amb visitar un cementiri i un pub que hi ha al costat. Surt en la novela que ha sortit d’excusa per reunir-los en aquest viatge. Glavestin, es diu. Han d’anar a veure un cementiri i ara parlen dels que hi estan a sota. Fora tabús, si és clar que sí. Ell s'estima més parar l'orella a les converses de viatges, però no pot evitar donar el seu punt de vista quan es parla del més enllà. Hi creu. Res té sentit si no hi ha quelcom més un cop ens enterren. Quina bestiesa, diu algú. No ho és pas, cap bestiesa, opina ell. I d'aquí a la ètica. I parla de la seva vida, amb mesura, amb precaució. Comencen a albirar-se amistats. Si en fa de temps que no parla amb gent intel•ligent! Tot ha estat banalitat, en els darrers temps. L'amic mai no hi és, i era amb ell amb qui disfutava analitzant la cultura i criticant-ne la manca en la vida contemporània. Hi ha dues psicòlogues al grup. I al cansament s'hi comença a enganxar un aire d'humanitat i de bondat que fa temps que no recorda. A alguns ja se'ls pot imaginar en la vida quotidiana perdent els estreps, enfadats, però a d’altres se li fa difícil visualitzar-los amb cares llargues i hostils. Són, per damunt de tot, bones persones. No es pot dir el mateix d’altres que en ocasions passades han empastifat la seva vida amb posats arrogants, monstruosament vanitosos, fatxendes. El seu ànim encara conserva l’olor putrefacta d’aquells esperits mancats d’humanitat, i per això és que, potser, ara rep aquelles personalitats lletraferides com aigua de maig enmig del desert. Potser en acabar el viatge haurà encetat amistats que només l'invisible mà del temps dirà si es fan duradores o no. De voluntat no n’hi mancarà, un cop a casa, la casa on el seu esperit es marceix sota el pes d’una quotidianitat esllanguida i plomífera. Ha escapat a un lloc que se li antulla tan proper com Barcelona. El vol ha estat barat, l’hotel també, la ciutat que els ha acollit és ample, espaiosa, neta, amable, verda, encara que plujosa. Tot i que no hi viuria pas, perquè el clima es va ficant a l'ànim i sent com el va aixafant una mica. No és la melangia que havia sentit a parlar que es filtrava a Irlanda, però és una sensació de diumenge perpetu. És que és diumenge, pensa, potser a tot arreu són iguals. Perquè el dissabte a la tarda i a la nit bulleix amb una vida que feia temps que no veia. Milers de persones s’atesten als pubs, les noies van extremades, algunes d’elles dubta de si són prostitutes i el Josep Maria li assegura que no. Han entrat en un pub on hi ha dos cantants amb les seves guitarres encomanant el seu entusiasme jovenil a l’audiència que els segueix picant de mans i cantussejant la lletra de les cançons. El volum comença a estar massa alt, ha de sortir. Els carrers adoquinats l’esguarden mentre la gent va amunt i avall. Tiren amunt i fan temps fins que arribi la part del grup que els ha deixat fa unes dues hores. N’hi ha que han anat a refer-se a l’hotel. Ell, tot i que les cames li fan mal, decideix seguir passejant en companyia de tres de les noies i un dels nois. Miren de trobar una llibreria oberta però els és impossible. Tot està tancat, colla d’avorrits que són, els irlandesos. A les sis ja quasi tots els comerços estan tancats. I no ha sucumbit a la febre del souvenir. Els records de les botigues li semblen kitsch, i no en compra. Només fa el dispendi d’una sudadera de color blau amb caputxa incorporada. “De psycho-killer", fa broma. I quatre postals del llibre de Kells. “Anirem a veure una llibreria”, però sembla que no serà possible, tot i que li asseguren que demà en trobaran una d'oberta. I l'endemà visiten la catedral de San Patrici, que se li fa una mica decebedora. És petita, per ser tan famosa. Bonica, però molt minúscula. I és impossible anar a una llibreria. No podrà anar a la caça i captura de llibres difícils de trobar. Els llibres l'envolten a casa seva, a l'habitació, i ja pensa en anar a la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió. Quina dèria, que li agafa, de cop i volta. Es va estar, ara fa uns dies, fent llistes de llibres importants i no tan importants que vol llegir. Fa anys un pensament no el deixava: el de que es moriria sense haver llegit una pila de llibres importants o interessants. És ben bé un lletraferit, tot i que llegeixi a poc a poc i a vegades tingui la sensació que és estúpid per no entendre segons quines coses. Però suposo que tots ho som, poc o molt. S’haurà adonat, quan s’acabi el viatge, potser per primer cop en molt de temps, que tots ho som, de ridículs, en petita mesura, i que l’important és saber-se riure del que a un li passa. Per primer cop el sentiment de no ésser jutjat fora de l’espai on juga al joc teatral se li fa palés. Una societat plena de gent molt perfecta, ha tingut la sensació en els últims deu anys. Els joves s’enriuen del que surt de la norma, i et jutjen. M'han estat jutjant durant deu anys. Des que va deixar la universitat, potser, que no se sentia tan lliure. I encara s'hi voldria sentir més. Quan fa d’actor venç les pors, i s’oblida dels judicis. Però essent un personatge té llicència per ser ridícul, doncs no és ell mateix. I s’adona ara que tampoc ho és quan deixa que els judicis vanitosos dels altres li dictin el què ha de fer i sentir.

A la tarda és ja l’hora de veure el cementiri. “M’hi hauria estat tota la tarda”, dirà el Josep Maria l’endemà. I s'hi estan segurament una hora. Passejen per entre explanades immenses on tres mil creus assenyalen el lloc de l'últim descans de milers d'irlandesos. Hi ha la tomba de Michael Collins plena de flors. I la de dotzenes de soldats morts en guerres contra els anglesos i a Sud-Àfrica. Tot i la seva aprensió als cementiris no l’embarga la tristor. Fins i tot l’amara un sentiment d’una pau estranya. Passen pel costat d’una porció del cementiri on el vent i la pluja ha fet torçar moltes tombes. El terra és potser massa esponjós, és fàcil que els elements deixin sentir la seva presènica empenyent les làpides. I passen pel costat d'un arbre d'arrels gegantines. Una d'ella té forma de cos humà, diuen alguns, tot i que d'altres diuen que hi ha massa imaginació, per veure allò. I el Josep Maria acosta l’orella a l’arbre per sentir les històries que l’arbre té per explicar. I llavors entren al pub dels enterradors, d’il•luminació tèbia, con tots els pubs. I escriuen en un llibre de visites i ell, abstemi com és, i temerós de l'efecte que l'alcohol pugui tenir sobre el seu cos que no hi està acostumat, tasta la cervesa. Li agrada, la Guinness. I l’endemà dinant abans d’anar a l’aeroport fa un altre tast d’una cervesa rossa. Ha vençut una por que feia molts anys que tenia. Ara ja sap a què atindre’s, en el pròxim viatge.

Deixen el pub i se separen en dos grups. La nit els va embolcallant i fan la reserva per sopar. Riuen molt amb l'amabilitat de la Montse al telèfon insistint que el sopar és de menjar típic irlandés. "I no hem anat a una llibreria". Quina obsessió, però no és l'única. La Rosa Maria està molt animada i fa recompte de les obsessions dels viatgers: ell vol una llibreria, ella trobar llavors de trèvol, la Mercè veure la Reina de les Tartes i una biblioteca. I alguna que altra més. Entra en un supermercat i descobreix que no sap la paraula "trèvol” correctament. Quan la Rosa Maria troba les llavors sabrà que se’n diu “shamrock”, i mirant els menus, un tou de paraules de menjars irlandesos dels que no en sabia la denominació. Descobrirà què són alguns d’ells a l’avió de tornada, quan entauli conversa animada amb una parella d’irlandesos que va a Barcelona en visita turística de cinc dies.

I diumenge al matí la Mercè es troba que no, la Reina de les Tartes no és la pastisseria que buscava, però quasi tothom compra algun pastís. El borden, els irlandesos. Con els anglesos. Va menjar bé, aquells tres mesos de felicitat que va passar a Anglaterra ja fa quinze anys, quan era despreocupat i no l’amoïnava el futur. Tothom fa un tast dels pastissos de l’un i l’altre. I visiten un jardí amb una dibuix fet a la gespa i s’encaminen a un altre jardí. Quatre dels viatgers, ell entre ells, han de començar a fer via, que surten amb un vol més aviat que la resta. La Neus i la Marta decideixen estar-se mitja hora més amb l’altre grup. I els altres dinen en un petit pub, i a l’Anna li agafa la tristor de no haver pogut tastar el típic estofat irlandés. Això rai, el Josep Maria diu que si troba la recepta el pot fer un cop siguin a Catalunya.

Diuen adéu a l’hotel on ha passat mitja nit sense aclucar l’ull i on ha estat acompanyat la segona nit de la sorpresa de sentir el Pere parlar entre somnis. El taxista és, com no, molt simpàtic, i els du a l'hotel i a l'aeroport, on hi troben un fotimer de gent i el Josep Maria ajuda un noi català a treure el bitllet. S’asseuran junts a l’aviò i ell al costat dels dos turistes irlandesos, amb la Neus més endavant i la Marta al seu davant a l'esquerra. Es troba aconsellant als irlandesos sobre els llocs que han de visitar, ell, que no és de Barcelona. I preguntant-los coses sobre Irlanda, i compartint amb ells la seva feina, els seus gustos, descobrint que no, els irlandesos tampoc s'han llegit l'Ulisses, tot i celebrar un dia al recorregut d’un dels seus protagonistes. La Marta se l’ha comprat a preu de ganga i a ell li entra la curiositat, un cop descansat a casa, de llegir-lo. Ho intenta pèrò ja veu que és una feina àrdua. I el noi va dient, “Ah, sí? Ah, sí?", quan ell els parla de la vida a Barcelona, de la lletjor de Madrid, on ells han estat fa un any, dels llibres que li agraden. Se sent temptat de donar-los el seu mail, però no ho fa. No en tindrà resposta, i és normal que així sigui, segurament.

S’acosta l’hora d’arribar. Fan tard 45 minuts, i degut al canvi d'hora no podrà agafar l'últim tren a casa. Haurà d'agafar un taxi. La broma li costarà 60 o 70 euros, proporcionalment més car que el viatge en si mateix. Si n’hi ha de gent bona, la Montse li oferia casa seva per passar la nit però ella agafa el següent vol. Parla d’això amb la Marta, que li insisteix en que es compri un cotxe, i li pregunta si li ha agradat el relat de "Dublinesos" que ha acabat a l'avió. Li diu que sí, i li parla del "Retrat de l'Artista Adolescent", que s'ha llegit dues vegades. S’estaria hores parlant de llibres i de cinema però hi haurà de ben segur altres ocasions per fer-ho, en alguna tertulia literària o en una altra sortida. És una noia molt maca, pensa, de caràcter i com a dona. I se l'imagina posant-se vermella quan llegeixi això, tal i com s’hi va possar el dia anterior al restaurant italià ara no recorda per quin motiu.

I arriba a casa, i l’endemà comença a processar dos dies que s’han fet curts en companyia de dotze ara ja nou amics.

Al·leluia (1)

"Una lagrima en la mano,"
Les llàgrimes rellisquen per la galta esquerra, mentre els ulls s'humitejen, de dolor, de ràbia, d'alegria, d'emociò. Tan de bo pogués conservar-les totes, per rememorar així tot el dolor del que vaig aprendre i el plaer mereixedor de ser reviscut.

"un suspiro muy cercano,"
8 anys d'un sospir que, encara que llunyà, el sento molt a prop, més fins i tot que quan estava al meu costat.

"una historia que termina,"
Res acaba mai. Al cor sempre es duen fiblades i carícies.

"una piel que no respira,"
N'hi ha de molt cultes, però no transpiren res ni la seva pell es mou, perquè les emocions de l'art no els commouen, són una excusa per fer saber al món com en són de cultes i fatxendejar. No han après res, no han après que la cultura no és un producte, és una eina per fer-nos millors i obrir la nostra ment. Inútils! Morts en vida!

"una nube desgarrada,"
L'aire malvat desfà la imatge que el núvol formava i feia somriure un nen.

"una sangre derramada,"
Les lleis de la natura fan que el feble sigui víctima del fort. Tan de bo els homes no haguessin après a fer el mateix. Un animal és el més pur que hi ha perquè vessa sang només per necessitat.

"aleluya."

"Gritos mudos que suplican,"
L'angoixa i el desesper tenen por de sortir perquè la feblesa s'ha de mantenir en secret. Gràcies, Horta, on l'autocompassió no va tenir cabuda, només l'emoció pura, i no vaig haver de suplicar, perquè vaig ser acceptat.

"una tierra que palpita,"
Amb els teus fruits i valls i muntanyes, amb tot el que forma el Cosmos, ja ens fas palpitar.

"la sonrisa de un recuerdo,"
Records aturats en el moment en el que la felicitat va entrar com una brisa inesperada dins de l'ànima. Allà esteu, somriures del gran riu irlandès amb cos de nena. Res m'ho podrà treure mai, encara que tu no ho sàpigues.

"la mentira de un te quiero,"
Un "t'estimo" mai hauria de mentir.

"unos cuerpos que se anudan,"
I unes ments que també ho fan. Tan de bo fossin nussos eterns.

"una niña que pregunta,"
La innocència de descobrir el món. Per què deixem de preguntar quan creixem? Sabem que no rebrem quasi mai respostes, però l'home no forma part del Cosmos per deixar d'interrogar-se sobre ell i els estels infinits. Conservem la puresa de la pregunta d'un nen o una nena, perquè és el que ens mantindrà vius i apassionats.

"aleluya."

"Mil silencios de un olvido,"
Només hauríem d'oblidar el dolor i rellegar-lo al silenci.

"un amor que se ha perdido,"
Content d'haver-ne perdut alguns, perquè no hi havia amor, trist a vegades fins el dolor extrem si deixo que m'envaeixi la pèrdua d'altres on sí n'hi va haver, però ningú pot viure amb el dolor constantment. Ens trobarem algun dia, i llavors tot allò que va ser bo omplirà el tresor de les nostres experiències al llarg de la vida.

"tres guirnaldas en el pelo,"
Et fan més bonica, i amb això ja en tinc prou.

"el aliento de unos besos,"
Petons sincers i d'amor, només aquests perduren. Encara que només fossin en una galta, amor que mai sabrem si hauria pogut ser.

"el perdón de los pecados,"
Amb el temps quasi tot es perdona, si se sap on està qui et va fer mal i on ets tu en el camí de la vida. A vegades la llàstima és el nom del perdò.

"unos pies que estan clavados,"
I encara no hem aprés.

"aleluya."

"La razón de la locura,"
Potser millor no esbrinar-la, perquè l'abisme et pot tornar la mirada, i ens hauríem de fer una màscara per mirar-nos al mirall.

"una luz de luna oscura,"
La teva companyia, resplandeixi o no la lluna, ja m'omple de llum.

"unos ojos en la noche,"
D'alegria o tristesa, entelats pel plor, el fum o el cansanci, al voltant d'una foguera plena de companyonia.

"una voz que no se oye,"
Tard o d'hora la veu que ara està callada ha de parlar.

"una llama que se apaga,"
Hora d'anar a dormir, estem cansats.

"una vida que se acaba,"
Hi ha vides que s'acaben anys i anys abans que la mort les vingui a buscar. Causen més tristesa que una vida de passiò i d'entrega que ha arribat al seu final.

"aleluya."

"Sombras sobre luces en la clara oscuridad
de este mundo absurdo que no sabe adónde va,"
Sense una ombra no hi hauria llum, i, tot i que no sabem on anem, encara hi ha esperança pel futur.

"aleluya, aleluya, aleluya."

"Una madre que amamanta,"
No us sé veure fent-ho, però quasi totes ho heu anat fent, en els darrers anys!

"tengo seca la garganta,"
Un glop o dos d'aigua honesta suavitzen el lloc on es deposita el desamor.

"el color de un tiempo abierto,"
El demà està ple de colors, encara que no podrem evitar els foscos.

"un mañana siempre incierto,"
I per més patiment que a vegades ens produeixi l'angoixa de no saber què vindrà, és bo que no existeixi el destí.

"el sudor en una frente,"
Les malalties són una prova que Déu és imperfecte i per això mateix viu dins de cadascú de nosaltres.

"el dolor de aquella gente,"
Un 11 de setembre que em va destrossar el cor. Que l'infern se us endugui, als qui ho vau aplaudir! No mereixieu que el que us dóna vida es digui cor!

"aleluya."

"Una llaga que se cierra,"
N'hi ha que mai es tanquen, tanta és la força de l'amor que se n'ha anat. La majoria pretenem que se'ns han tancat les llagues, però sabem que no és així. Però és clar, "la nostra és una era tràgica i refusem viure-la tràgicament", hem de "viure i aprendre" per tirar endavant.

"una herida que se entierra,"
Però que de tant en tant resorgeix de la mare terra en la soledat de la nostra tristesa íntima.

"unos labios temblorosos,"
De por davant la vinguda del que intuïm serà un amor que perdurarà.

"unos brazos calurosos,"
De la teva humanitat.

"dos palabras en la arena,"
Cadascú escull el que és més important per ell o ella.

"una ola se las lleva,"
I les deposita al fons de l'oceà, on tots els nostres anhels i pors romanen invisibles.

"aleluya."

"Un reloj con treinta horas,"
Només amb el temps fora del temps seria possible allargar els moments quotidians o íntims d'alegria.

"el cartel de NO FUNCIONA,"
I en canvi, el van escollir per quatre anys més, i mira en quin desastre estem empantanegats!

"una piedra en el vacío,"
L'abisme insondable, ho confesso, em causa quelcom molt semblant al pànic i l'horror.

"otra piedra en el sentido,"
Per això quasi mai veig les notícies.

"una lluvia en el alma,"
De por, d'alegria, de foc, de tot el que em fa humà.

"un incendio en las entrañas,"
Quan l'amor se'n va.

"aleluya."

"Unos pasos sin destino"
Confusiò, sovint quan arribem a la meitat de la nostra vida.

"por cuarenta mil caminos,"
I més i tot!

"un acorde disonante,"
Si un s'hi esforça, pot fins i tot ser bell.

"nueve infiernos sin el Dante,"
Vas ser injust amb alguns que vas condemnar!

"unas flores en mi tumba,"
Un símbol que aprecia la meva ànima ara en el buit i que diu molt de tu.

"siempre nunca, nunca, nunca,"
Si res acaba mai, arriba mai allò més important? L'he tingut a tocar dels dits però sempre se n'ha anat.

"aleluya."

Gràcies per tot això i més.

Paranoia

"La paranoia, en alguns aspectes, crec jo, és un desenvolupament modern d'un sentit arcaic i antic que els animals carn de cacera encara tenen d'estar essent observats. Vull dir que la paranoia és un sentit atàvic. És un sentit que ha perdurat, que teníem fa molt temps, quan érem - els nostres avantpassats eren - molt vulnerables als predadors, i aquest sentit els diu que els estan observant. I probablement els està observant alguna cosa que els vol caçar..."

Philip K. Dick.

Diuen que l'agressivitat humana és un remanent reptilià que està amagat en els recòndits meandres de la nostra ment. Potser Dick tenia raó en les seves apreciacions sobre la paranoia. Com en tot, portada o viscuda a l'extrem, la paranoia és una patologia, però també com en tot, forma part de qui som. Anem per la vida pretenent sempre que som "normals", però difícilment ens parem mai a considerar en què consisteix ser "normal". És un sinònim de convencional, d'acceptació de l'ordre establert perquè l'ordre social no s'esfondri? Si no recordo malament, va ser Erich Fromm en un llibre el títol del qual no recordo ("The Sane Society", en l'original) el que deia que com a societat acceptàvem com a normal conductes massives que, exercides per una persona com a individu, serien inacceptables. Acceptem que en la guerra es poden cometre barbaritats, i que tot és pel bé comú, però se'ns surt el cor per la boca quan algú assassina un ésser humà. En la meva opinió, ni una cosa ni l'altra haurien ni de bon tros considerar-se normals, ni acceptables.

Fixem-nos ara en la paranoia. Creixem i, més del que ens agrada reconèixer, més d'una vegada donem la culpa al món quan quelcom no ens surt bé. Això va des de l'adjudicació puntual d'aquesta culpa a l'adjudicació massiva d'aquesta, el que, com deia, és ja una patologia. Siguem honestos: no hem dit mai "això m'ha passat per culpa d'aquell/aquella?", "és que me la tenen jurada", o frases semblants?

És realment trist que en la nostra societat es doni un fenomen com l'acòs escolar, que malauradament ha provocat autèntiques tragèdies. I és igualment trist que això s'hagi portat a l'edat adulta, amb el nom d'acòs laboral. Si no recordo malament, al final de Peter Pan l'autor diu que "els nens seguiran essent cruels". L'allargament de la infància, el "peterpanisme", s'ha dut per desgràcia al punt amb que Barrie concloïa el seu llibre. Es pot parlar de paranoia, en l'acòs escolar i laboral? Sempre hi haurà qui utilitzarà l'acòs que suposadament pateix per aconseguir un benefici propi. Aquesta és una conducta maquiavèl·lica, tan com la dels propis acosadors. Però invalida això de fet l'existència real de l'acòs? És evident que no. Per tant, quan algú excusa abominables conductes com aquesta titllant de paranoic el qui les pateix, està bloquejant la realitat, acomodant les seves experiències vitals amb una simplesa digne d'un ase arrogant, i fent-se còmplice dels propis acosadors. Per desgràcia, hi ha professors que es posen de banda dels acosadors (jo ho he viscut en carn pròpia), en un exercici que ja de per si sol els hauria d'invalidar com a pedagogs.

El problema de tot rau en la incapacitat de demostrar els fets. El nen que plora i té por d'anar a l'escola pot trobar-se, ja de ben petit, amb que el titllen de paranoic, per bé que no usant aquest terme: "és imaginació teva", "no, home, no, no et volen fer mal", i frases per l'estil, i difícilment pot demostrar amb proves tangibles que està essent acosat. Hi ha qui, en un exercici d'ingenuitat roussoniana, és pensa que l'home és bo per naturalesa. I no, companys, la maldat, en totes les seves formes, existeix. El remanent reptilià potser és el que ens fa treure la bèstia que tenim dins, i el remanent d'aquest sentir-se observat del que parla Dick és el que fa entrar en joc allò que anomenem paranoia.

Suposo que us deveu estar preguntant a que ve aquesta disquisició meva. Bé, recentment m'havien comunicat que algú per mi molt apreciat havia patit una injustícia. Hores més tard, he sabut que s'havia corregit. Un pensament ha dut a l'altre: hi ha gent injusta amb els altres, sovint per un sentit desmesurat d'arrogància que ells, al seu torn, retreuen als altres. Ja se sap que costa veure la biga en ull propi. Anys i anys de dedicació a una feina poden fer perdre de vista el bosc. Alumnes i treballadors, per desgràcia, poden arribar a rebre el fibló injust d'aquesta observació a les fulles dels arbres per part dels qui els han d'avaluar i/o els poden acomiadar. El més trist de tot és la falta de solidaritat envers el qui pateix la injustícia, que pot passar a ser titllat de paranoic, mentre rep les mossegades del remanent reptilià per part dels qui l'envolten. És ben trist que les injustícies quotidianes, que poden desmanegar vides o destrossar-les, passin desapercebudes, interessadament, i un només apliqui el terme injustícia quan veu els pobres nens que moren de gana a l'Àfrica.

No oblidem que vivim en societat, i les injustícies quotidianes que veiem dia rera dia algun dia ens poden tocar a nosaltres també. No plorem llavors doncs, quan ens titllin de paranoics quan ens va ser tan fàcil despatxar el/la company/a injustament suspès o acomiadat amb el mateix mot, tot i sabent que s'estava cometent una injustícia i vam girar l'esquena covardament al suposat company, sense ni tan sols donar-li suport en privat.

Ser actor

De tant en tant, crec que tots els que ens preparem per ser actors i actrius, i els que ja ho són de ple dret, ens hem fet aquesta pregunta: "per què vull ser actor/actriu?" Ho fem perquè els actors són "les breus cròniques del temps: després de morir és millor que tinguis un mal epitafi que una crítica dolenta d'ells mentre eres viu"? Vàlga'm Déu, Hamlet, ni pensaments! Per mi seria arrogant i pretensiós pretendre això. Al màxim que es pot aspirar és a despertar les consciències d'alguns espectadors, però tot i això, l'efecte és mínim. Emocionar i commoure, bufff!!! què difícil és, però si de cent persones al pati de butaques, cinc o sis surten revolucionats i amb l'esperit ple, havent après del que els hem intentat comunicar, doncs, òndia, donem-nos per satisfets!!!

Sé que hi ha actors que, ja abans de ser-ho, mentre es preparen, se'ls pugen els fums al cap i es creuen que són el millor que s'ha descobert des de la roda i el foc. Ho he vist al Cole del teatre, veiem cada dia als diaris i a les notícies les extravagàncies dels famosos, i, francament, són gent que no entén per res el que vol dir ser actor: comunicar, commoure, fer pensar, fer més savis als qui ens veuen actuar. Si es vol ser actor, un ha de ser, per damunt de tot, humil. Desenganyem-nos, els qui fan que el món rutlli tenen infinitament molt més mèrit que nosaltres: pagesos, pescadors, psicòlegs, metges, paletes, voluntaris de mil i una ONGs... Què podem oferir al món si ens hi comparem? Tothom trobaria a faltar un metge, però a un actor? Ho dubto molt.

La nostra és una altra tasca: el compromís amb la cultura, el portar a escena l'ànima humana, explorar-la i vèncer pors i intentar que l'espectador venci les seves. Portar el que ens remou per dins i fer-ho visible, encara que no ho volguem acceptar, ni nosaltres, ni l'espectador. I és clar, és molt més difícil vèncer les nostres pors com actors per comunicar-les que pels espectadors assumir-les. Al capdavall, si l'espectador vol, en sortir del teatre o del cinema, o parar la tele, se'n pot oblidar del que ha vist si li ha causat malestar. Però nosaltres... ai!!! Quan de patiment hem de passar fins arribar a l'acte últim de comunicació. Que difícil ens és "Acomoda(r) l'acció a la paraula i la paraula a l'acció (...) sense sobrepassar la modèstia de la natura: perquè sobreactuar s'allunya del propòsit de l'actuació, la fi de la qual, ara i abans, era i és ser un mirall de la natura."
Quants cops no hem experimentat la frustració quan ens corprèn el sentiment de que no tirem endavant, de que no sabem com donar el pas següent i no sabem per què? Porto només tres anys estudiant teatre, preparant-me per ser actor, i encara fent les poques classes que la butxaca em permet, però ja he experimentat aquesta sensació. Recentment he arribat a la conclusió que quan tenim la sensació d'estar tirant enrere, de no avançar, en realitat tot és fruit de la nostra psicologia: ens quedem al mateix lloc fins on hem arribat treballant, i quan ens costa donar un pas endavant, psicològicament ho traduïm com haver fet un pas enrere. Però com dic, no ens hem mogut del lloc. Amb pràctica i esforç, el pas s'acaba donant. Qui m'havia de dir a mi fa tres anys que estaria on estic avui com actor! Sé que d'aquí un temps el que ara em sembla impossible, haurà esdevingut possible. El més important és el compromís amb la feina, deixar que tot flueixi (cosa no tant fàcil com sembla però que crec que tots hem experimentat a Horta) i, així, pas a pas, tot va arribant. Fem camí com actors, un camí que mai s'acabarà, i això és el que fa tan fascinant aquesta feina.

Bé, m'adono que estic arribant a la fi d'aquestes reflexions i la pregunta no ha rebut resposta. Per què vull ser actor/actriu? Tot és massa difús, i no crec que hi hagi una resposta clara: per viure altres vides que no podré viure? Per expressar tot el que duc a dins i la civilització no em permet treure? Per...?

Hi ha tantes respostes com estudiants i actors/actrius professionals. I serà un aprenentatge de per vida. I estic content de que sigui així.

Jordi.